McDonnell Douglas F-4 Phantom II

McDonnell Douglas F-4 Phantom II

Tipus	caçabombarder, carrier-capable fighter monoplane with 2 engines (en) i carrier-capable attack aircraft (en)
Fabricant	McDonnell Aircraft Corporation i McDonnell Douglas
Estat	Estats Units d'Amèrica
Anomenat en referència a	McDonnell FH Phantom (en)
Primer vol	27 maig 1958
Dimensions	5 () × 19,2 () × 18,6 () m
Abast	2.800 km
En servei	? – 1992
Ús	aerial interception (en) , Superioritat aèria i tactical bombing (en)
Operador/s	Força Aèria dels Estats Units d'Amèrica    US Navy    Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica    Reial Força Aèria Australiana    Força Aèria d'Egipte    Luftwaffe    Hellenic Air Force (en)    Islamic Republic of Iran Air Force (en)    Força Aèria Israeliana    Força Aèria d'Autodefensa del Japó    Força Aèria de la República de Corea    Exèrcit de l'Aire i de l'Espai Espanyol    Força Aèria de Turquia    Royal Air Force    Fleet Air Arm    Sandia National Laboratories Collings Foundation    NASA
Aviònica	AN/APQ-120 family (en)
Propulsor	General Electric J79 (en)
Configuració d'ala	monoplà
Construïts	5.195

El McDonnell Douglas F-4 Phantom II^[1] és un caça bombarder supersònic biplaça produït per a les forces armades dels Estats Units per McDonnell Douglas. Va entrar en servei en 1960 com el primer interceptor modern embarcat per l'armada dels Estats Units. En 1963 va ser adoptat per la USAF per a tasques de caça bombarder. Quan la seva producció va acabar en 1981, s'havien construït 5.195 Phantom II, sent l'avió de combat supersònic nord-americà més nombrós. Fins a l'arribada del F-15 Eagle, el F-4 també va mantenir el rècord a la producció de major durada de 24 anys. Les innovacions del F-4 incloïa un radar d'impulsos doppler i l'ús extens de titani en l'esquelet de l'aeronau.

Malgrat les seves grans dimensions i un pes màxim en enlairament superior a 27.000 kg. el F-4 era capaç d'aconseguir una velocitat màxima de Mach 2,23 i tenia una velocitat d'ascensió inicial de 210 m/s. Poc després de la seva introducció, el Phantom va aconseguir 16 marques mundials, incloent-hi la de velocitat màxima en 2.585,086 km/h i la d'altitud absoluta en 30.040 m. Encara que es van realitzar entre 1959-62, cinc de les marques de velocitat no van ser superades fins a 1975.

El F-4 podia carregar fins a 8.480 kg. en armes en nou ancoratges externs, incloent-hi míssils aire-aire i aire-terra, i bombes guiades, no guiades i nuclears. Només la variant F-4I portava un canó intern, perquè s'esperava que l'ús de míssils eliminés la necessitat de combat directe.

A causa del seu ampli servei en l'exèrcit nord-americà i els seus aliats i a la seva forma característica, el F-4 és una de les icones més conegudes de la Guerra Freda. Va servir en la Guerra de Vietnam i en el conflicte àrab-israelià. També ha servit com a plataforma de reconeixement tàctic i Wild Weasel (eliminació de defenses aèries enemigues), veient acció en la Guerra del Golf. El Phantom també ha estat l'únic avió utilitzat tant per equips de demostració de vol dels Thunderbirds de la USAF (F-4I) i dels Blue Angels de l'Armada estatunidenca (F-4J).

A més de servir en totes les branques de les forces armades nord-americanes (ja que es van desenvolupar versions pels Marines i va volar amb la Guàrdia Nacional), el Phantom ha servit a les forces armades d'altres onze nacions. Encara que va ser retirat del servei actiu de la USAF en 1996, uns 1000 F-4 seguien en servei en 2001.